La moció de censura que ha viscut recentment Joan Laporta és una il·lustrativa metàfora de Catalunya. És cert que la moció no ha triomfat i que Laporta, si vol, podrà continuar presidint el F.C. Barcelona, però les misèries humanes que l’han acompanyada són un reflex de la naturalesa autodestructiva de la personalitat catalana. El degoteig de presidents del Barça que han abandonat el club de manera traumàtica així com el menyspreu amb què la massa social acostuma a acomiadar els entrenadors i els jugadors que li han donat dies de glòria en són un bon exponent. Qui pot sentir respecte per un tarannà tan mesquí com aquest? Qui pot sentir respecte per un poble que es deleix per decapitar els seus quan destaquen? No tinguem cap dubte que si un dia el Barça deixa de ser el que és no serà pas per l’acció dels seus innombrables enemics, sinó per les pulsions d’aquells que diuen estimar-lo. Ens encanta fer-nos mal i treure’ns els ulls els uns als altres. Som un poble tan infantívol i poruc que necessitem inventar-nos guerres internes per no haver de sortir de casa i agafar el bou per les banyes. I és que estem marcats per la síndrome del feble, que, incapaç d’enfrontar-se al fort, es fa el milhomes barallant-se amb ell mateix.
Procliu a la docilitat i a l’autocompassió, el poble català se sent culpable quan provoca l’enuig d’Espanya i, en canvi, experimenta un plaer morbós cada cop que observa la caiguda d’un dels seus. No és estrany, per tant, que aquelles persones, entitats o partits polítics que promouen l’exercici desacomplexat de la catalanitat siguin els més odiats, estigmatitzats i perseguits per molts catalans. Ho és Joan Laporta pel seu independentisme –no agrada que algú amb tanta projecció internacional vagi pel món parlant dels drets nacionals de Catalunya- i ho és tot aquell que posa en evidència la pusil·lanimitat del claudicant. Tenim ales, sí, però són de gallina. Per això, quan ens enlairem, mai no passem d’un pam del terra. Amb tot, com dic, en el moment d’escriure aquestes línies la continuïtat de Joan Laporta depèn només d’ell, però allò que més desitja l’espanyolisme és que plegui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada