Durant la Segona Guerra Mundial, les potències occidentals van combatre contra la barbàrie industrialitzada. Al mateix temps, també és veritat que, abans de l'esclat del conflicte, totes es van plegar repetidament a les exigències nazis. A més, convé tenir present que, durant la guerra, l'exèrcit nord-americà combatia amb unitats militars racialment segregades, que l'Imperi Britànic va incrementar la seva pressió sobre les seves colònies, i que bona part de la societat francesa va col·laborar amb els ocupants alemanys. I, en aquest mateix sentit, cal recordar que, un cop finalitzada la conflagració, el camí cap a la igualtat de drets civils per a les minories negra i catòlica als Estats Units i al Regne Unit no va ser pas fàcil; i que França no va dubtar en cap moment a usar el terrorisme d'Estat en el seu intent de mantenir el domini sobre Indoxina i Algèria.
En cas que tot plegat ens portés a la conclusió que la hipocresia és consubstancial amb la democràcia, seria convenient no oblidar que és infinitament millor la hipocresia democràtica que la sinceritat totalitària. Sigui com sigui, però, també és evident que aquesta mena d'hipocresies no queden automàticament justificades pel record de les velles amenaces dictatorials. Amb el pas del temps, aquestes velles amenaces deixen de justificar les coercions contra la llibertat i la justícia en el present. I, en la mesura que són velles, deixen de justificar-ho molt especialment en el cor dels més joves. I és que, afortunadament, tenen molt més de futur per viure que passat per recordar. Potser per aquesta raó, de tant en tant, ocupen universitats. Esperem que cap tic autoritari en l'actuació d'aquests estudiants no malmeti la construcció dels consensos socials imprescindibles per a un futur millor.
Durant la Segona Guerra Mundial, les potències occidentals van combatre contra la barbàrie industrialitzada. Al mateix temps, també és veritat que, abans de l'esclat del conflicte, totes es van plegar repetidament a les exigències nazis. A més, convé tenir present que, durant la guerra, l'exèrcit nord-americà combatia amb unitats militars racialment segregades, que l'Imperi Britànic va incrementar la seva pressió sobre les seves colònies, i que bona part de la societat francesa va col·laborar amb els ocupants alemanys. I, en aquest mateix sentit, cal recordar que, un cop finalitzada la conflagració, el camí cap a la igualtat de drets civils per a les minories negra i catòlica als Estats Units i al Regne Unit no va ser pas fàcil; i que França no va dubtar en cap moment a usar el terrorisme d'Estat en el seu intent de mantenir el domini sobre Indoxina i Algèria.
En cas que tot plegat ens portés a la conclusió que la hipocresia és consubstancial amb la democràcia, seria convenient no oblidar que és infinitament millor la hipocresia democràtica que la sinceritat totalitària. Sigui com sigui, però, també és evident que aquesta mena d'hipocresies no queden automàticament justificades pel record de les velles amenaces dictatorials. Amb el pas del temps, aquestes velles amenaces deixen de justificar les coercions contra la llibertat i la justícia en el present. I, en la mesura que són velles, deixen de justificar-ho molt especialment en el cor dels més joves. I és que, afortunadament, tenen molt més de futur per viure que passat per recordar. Potser per aquesta raó, de tant en tant, ocupen universitats. Esperem que cap tic autoritari en l'actuació d'aquests estudiants no malmeti la construcció dels consensos socials imprescindibles per a un futur millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada