Començaré pel final: mentre Esquerra estigui al govern de la Generalitat, no hi haurà cap cementiri nuclear a Catalunya. Ho repeteixo, per si hi ha algun dubte: si el lector no vol cap cementiri nuclear a Ascó ni a cap altre lloc del nostre país, només ha de votar Esquerra Republicana de Catalunya, perquè si Esquerra té força, les set mil tones de residus nuclears faran cap a la Cibeles o al Valle de los Caídos, al Bernabeu o a la Moncloa, però no a casa nostra.
La resta de l’article és trivial i es pot obviar. Només serveix per reforçar aquesta idea senzilla, clara, diàfana, a saber: que ERC no consentirà que els traficants d’excrements nuclears s’enriqueixin a costelles d’un territori que ha pagat amb escreix la seua quota radioactiva.
Esquerra no ho permetrà per set raons, per fer un número rodó, com els dies de la setmana, els pecats capitals o els nans de la Blancaneus, perquè podrien ser set-centes, les raons : la primera és semàntica, la segona és econòmica, la tercera, històrica, la quarta, científica, la cinquena, logística, la sisena, ètica i la setena és política. La raó semàntica és que el cementiri nuclear ens és presentat, eufemísticament, com un Magatzem Temporal Centralitzat (MTC; ATC, en espanyol), amb una cínica terminologia que llença la pedra del magatzematge i amaga la mà radioactiva. La segona raó, l’econòmica, és que, en els trenta anys d’indústria nuclear, la Ribera Nord, la zona més directament afectada, ha perdut el seu principal capital: l’humà. Ha passat dels 10.000 habitants als 8.000 que avui sumen Ascó, Flix, Riba-roja d’Ebre, Vinebre i la Torre de l’Espanyol, en un fenomen únic a Catalunya, perquè mentre el país augmentava més d’un 30% la seva població, la zona nuclear en perdia un 20%. I és prou sabut que l’èxode és l’indicador més clar de l’empobriment d’un territori, incapaç d’alimentar la seua gent.
Des del punt de vista històric, es parla d’un magatzem per a seixanta anys, o sigui, que quan els nostres fills siguin vells, ja s’ho trobaran. Posició astuta, pròpia d’una intel·ligència privilegiada, sense comptar els 250.000 anys de radioactivitat que ens situen més enllà de la història, a la posthistòria o a la geologia, a l’estupidesa inherent a l’espècie homo sapiens sapiens. La qual cosa ens du a l’argument científic: no en tenim ni fava, de com gestionar aquests residus letals ni de com assegurar-ne la fiabilitat, com ho demostra el fet que del darrer accident conegut, el de la fuita de partícules radioactives (detectada l’abril de 2008, sis mesos després de produir-se), després de tanta mentida i tant d’embolic, ja no se n’ha cantat ni gall ni gallina.
De gallina se’ns ha de posar la pell quan pensem en el transport d’aquests detritus letals, camions amunt, camions avall, vagons amunt, vagons avall, amb unes infrastructures més justes que un pany de cop. I de la logística a l’ètica. O millor dit, a l’absoluta manca d’ètica del procediment administratiu per decidir l’emplaçament del cementiri, una ordre ministerial publicada el 29 de desembre, de nit i a les fosques, de pressa i corrents, sense deixar-nos temps per reflexionar i debatre, com si fóssim uns idiotes o uns desgraciats, o les dos coses alhora.
Quant a la raó política, és pública i notòria: el dia 11 de març de 2008, el Parlament de Catalunya aprovà una resolució contra la ubicació del cementiri nuclear al territori català. I el nostre Parlament és l’expressió suprema de la sobirania de la nació catalana, de manera que qui actuï en contra del seu mandat té un nom que el sap tothom: és un botifler.
XAVIER VEGA CASTELLVÍ
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada