Arribem al pont que travessa l´Ebre i espontàniament esclata al bus, de la Plataforma Metropolitana Contra el Trasvassament, una ovació que acaba de despertar als somnolents i és un preludi de les emocions que vindran. Hem arribat a Amposta i encara no hem baixat a terra ferma que ja veiem afluents de gent amb samarra blava i nus al pit que camina per desguassar al gran riu de gent que ens espera. Només arribar al punt de trobada ja t´adones que la "mani" no serà xicoteta, va arribant gent per tots els carrers i el que és més significatiu gent de tot tipus. Comença a fer-se evident que ací la gent no s´ha deixat ensarronar. Jo no sé contar però sempre he pensat que quan necessites trucar al mòbil per trobar-te amb algú i et perds als 10 minuts, no hi ha dubte, hi ha molta gent! Gent de tota edat i condició, de tots els racons de les Terres de l´Ebre, del Segre, del Francolí, d´Aragó, de Girona, de Lleida, de Barcelona i del País Valencià. Però encara més important que la qualitat, diversitat i procedència de la gent és l´actitud. Aquesta barreja de ràbia, indignació, de "avui no venim de bones", però també d´alegria revoltada, de sensació de força col·lectiva, de lluita compartida, de "a nosaltres no ens enganyareu, embusteros", de "què s´han pensat?", de "podem aturar-lo i l´aturarem, i no estarem sols". Una barreja de coses que té un nom molt clar que és: dignitat. La dignitat d´un poble que no es deixa enganyar ni trepitjar, que ha vist molt clara la traïció dels "seus" governants. "Ai quan governen els teus!". D´un poble que ha decidit plantar cara en defensa del seu riu, que és la defensa de la terra, d´uns pobles, d´unes formes de vida i d´una identitat que no estan en venda que són de tothom i no un negoci més per La Caixa. Una dignitat que varen mostrar els Jóvens de l´Ebre quan amb veu tremolosa cridaven que després d´estudiar a Barcelona: "volem tornar a la nostra terra, als nostres pobles, i volem tornar amb dignitat". Moment en què més d´un assistent no va poder aturar les llàgrimes. Llàgrimes tan sinceres com la pluja. Perquè aquesta vegada al meu país la pluja sí ha sabut ploure per desemmascarar als venuts. (PAU URENYA, AMPOSTA)
http://www.laccent.cat/article.asp?n=131&idart=1479
Arribem al pont que travessa l´Ebre i espontàniament esclata al bus, de la Plataforma Metropolitana Contra el Trasvassament, una ovació que acaba de despertar als somnolents i és un preludi de les emocions que vindran. Hem arribat a Amposta i encara no hem baixat a terra ferma que ja veiem afluents de gent amb samarra blava i nus al pit que camina per desguassar al gran riu de gent que ens espera. Només arribar al punt de trobada ja t´adones que la "mani" no serà xicoteta, va arribant gent per tots els carrers i el que és més significatiu gent de tot tipus. Comença a fer-se evident que ací la gent no s´ha deixat ensarronar. Jo no sé contar però sempre he pensat que quan necessites trucar al mòbil per trobar-te amb algú i et perds als 10 minuts, no hi ha dubte, hi ha molta gent! Gent de tota edat i condició, de tots els racons de les Terres de l´Ebre, del Segre, del Francolí, d´Aragó, de Girona, de Lleida, de Barcelona i del País Valencià. Però encara més important que la qualitat, diversitat i procedència de la gent és l´actitud. Aquesta barreja de ràbia, indignació, de "avui no venim de bones", però també d´alegria revoltada, de sensació de força col·lectiva, de lluita compartida, de "a nosaltres no ens enganyareu, embusteros", de "què s´han pensat?", de "podem aturar-lo i l´aturarem, i no estarem sols". Una barreja de coses que té un nom molt clar que és: dignitat. La dignitat d´un poble que no es deixa enganyar ni trepitjar, que ha vist molt clara la traïció dels "seus" governants. "Ai quan governen els teus!". D´un poble que ha decidit plantar cara en defensa del seu riu, que és la defensa de la terra, d´uns pobles, d´unes formes de vida i d´una identitat que no estan en venda que són de tothom i no un negoci més per La Caixa. Una dignitat que varen mostrar els Jóvens de l´Ebre quan amb veu tremolosa cridaven que després d´estudiar a Barcelona: "volem tornar a la nostra terra, als nostres pobles, i volem tornar amb dignitat". Moment en què més d´un assistent no va poder aturar les llàgrimes. Llàgrimes tan sinceres com la pluja. Perquè aquesta vegada al meu país la pluja sí ha sabut ploure per desemmascarar als venuts. (PAU URENYA, AMPOSTA)
http://www.laccent.cat/article.asp?n=131&idart=1479
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada