Comentàvem recentment que, sense l'espoli fiscal català i les donacions alemanyes, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut durant el darrer quart de segle. En realitat, bona part d'aquests diners tan sols han servit per sustentar el consum d'algunes regions espanyoles -per exemple, mitjançant la contractació de funcionaris o la concessió de subvencions als grans propietaris de terres improductives-, sense que hagin estimulat un increment de la seva productivitat.
En aquestes circumstàncies, en canvi, no és pas estrany que l'economia catalana hagi experimentat tantes dificultats. Amb el greuge afegit que aquesta quantitat ingent de recursos espoliats no ha pogut exercir cap efecte multiplicador sobre el nostre teixit productiu. De tal manera que, per ser precisos, no tan sols hauríem de comptabilitzar allò que ens han espoliat, sinó també allò que hem deixat de créixer, fruit d'aquest espoli.
De fet, si l'Estat espanyol considerés que els catalans som espanyols, no hauria estrangulat mai tant la nostra economia. I és que, atès que l'economia catalana era més productiva, hauria d'haver tingut en compte que cada euro invertit en el sector públic hauria estat una mica més productiu. Per tant, en la mesura que hauria generat més creixement, també hauria generat més recaptació fiscal -que, evidentment, hauria permès a l'Estat de portar a terme les polítiques redistributives que hagués considerat més oportunes-. En altres paraules, tot asfixiant Catalunya, l'Estat també limita la seva capacitat d'actuació futura. I suposo que no cal recordar que, si algú està disposat a sacrificar la gallina dels ous d'or és perquè sap que no és seva. Llàstima que la gallina no ho acabi de tenir tan clar...
Comentàvem recentment que, sense l'espoli fiscal català i les donacions alemanyes, l'economia espanyola pràcticament no hauria crescut durant el darrer quart de segle. En realitat, bona part d'aquests diners tan sols han servit per sustentar el consum d'algunes regions espanyoles -per exemple, mitjançant la contractació de funcionaris o la concessió de subvencions als grans propietaris de terres improductives-, sense que hagin estimulat un increment de la seva productivitat.
En aquestes circumstàncies, en canvi, no és pas estrany que l'economia catalana hagi experimentat tantes dificultats. Amb el greuge afegit que aquesta quantitat ingent de recursos espoliats no ha pogut exercir cap efecte multiplicador sobre el nostre teixit productiu. De tal manera que, per ser precisos, no tan sols hauríem de comptabilitzar allò que ens han espoliat, sinó també allò que hem deixat de créixer, fruit d'aquest espoli.
De fet, si l'Estat espanyol considerés que els catalans som espanyols, no hauria estrangulat mai tant la nostra economia. I és que, atès que l'economia catalana era més productiva, hauria d'haver tingut en compte que cada euro invertit en el sector públic hauria estat una mica més productiu. Per tant, en la mesura que hauria generat més creixement, també hauria generat més recaptació fiscal -que, evidentment, hauria permès a l'Estat de portar a terme les polítiques redistributives que hagués considerat més oportunes-. En altres paraules, tot asfixiant Catalunya, l'Estat també limita la seva capacitat d'actuació futura. I suposo que no cal recordar que, si algú està disposat a sacrificar la gallina dels ous d'or és perquè sap que no és seva. Llàstima que la gallina no ho acabi de tenir tan clar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada