Ho llegeixo en la novel·la de Josep Palomero –tan conegut per la pel·lícula basada en Els secrets de Meissen– El tatuatge dels apàtrides, sobre les relacions, tan crispades i sagnants, entre Àustria i Hongria a l’època imperial, quan la seva unitat es considerava indestructible: “El que passa –diu el protagonista– és que en el fons es tracta de dos pobles irreconciliables. No sé si durarà molts anys, aquest invent que, a pesar de l’emperador i sa mare, vam ordir i vam aconseguir imposar entre Andrássy i jo, perquè mentre que els hongaresos són liberals, planers i laics, els austríacs són conservadors, altius i ultracatòlics”.
El paral·lelisme amb el contenciós Catalunya-Espanya em sembla evident: són pobles irreconciliables, que sempre sospitaran l’un de l’altre, i mentre els uns s’omplen la boca d’unitat els altres fan ara un acte d’orgull ara un acte de vergonyant humilitat. Em sembla que en la nostra època potser fóra excessiu dir que els uns són “conservadors, altius i ultracatòlics”, perquè ha plogut molt i perquè hi ha un esquerra espanyola (igualment unionista, això sí; en això passa com amb les religions, totes diferents i contraposades però totes convençudes de la inferioritat subalterna de la dona), una esquerra que lluità de valent en la guerra incivil; m’agrada pensar, però, que els catalans sí que continuen essent “liberals, planers i laics”, tot i que és evident que aquest model tan de Josep Pla és difícilment revolucionari, així que no estic segura que sigui un elogi. És cert però que en l’època en què es descriuen les difícils relacions entre Àustria i Hongria, aquestes paraules s’esqueien com l’anell al dit als pobles peninsulars que he esmentat, oi?
Ho llegeixo en la novel·la de Josep Palomero –tan conegut per la pel·lícula basada en Els secrets de Meissen– El tatuatge dels apàtrides, sobre les relacions, tan crispades i sagnants, entre Àustria i Hongria a l’època imperial, quan la seva unitat es considerava indestructible: “El que passa –diu el protagonista– és que en el fons es tracta de dos pobles irreconciliables. No sé si durarà molts anys, aquest invent que, a pesar de l’emperador i sa mare, vam ordir i vam aconseguir imposar entre Andrássy i jo, perquè mentre que els hongaresos són liberals, planers i laics, els austríacs són conservadors, altius i ultracatòlics”.
El paral·lelisme amb el contenciós Catalunya-Espanya em sembla evident: són pobles irreconciliables, que sempre sospitaran l’un de l’altre, i mentre els uns s’omplen la boca d’unitat els altres fan ara un acte d’orgull ara un acte de vergonyant humilitat. Em sembla que en la nostra època potser fóra excessiu dir que els uns són “conservadors, altius i ultracatòlics”, perquè ha plogut molt i perquè hi ha un esquerra espanyola (igualment unionista, això sí; en això passa com amb les religions, totes diferents i contraposades però totes convençudes de la inferioritat subalterna de la dona), una esquerra que lluità de valent en la guerra incivil; m’agrada pensar, però, que els catalans sí que continuen essent “liberals, planers i laics”, tot i que és evident que aquest model tan de Josep Pla és difícilment revolucionari, així que no estic segura que sigui un elogi. És cert però que en l’època en què es descriuen les difícils relacions entre Àustria i Hongria, aquestes paraules s’esqueien com l’anell al dit als pobles peninsulars que he esmentat, oi?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada