El 12 de desembre del 627, les tropes bizantines derroten els perses sassànides a la batalla de Nínive. L'emperador Heracli avança sense oposició fins a la capital dels seus enemics (Ctesifont), on adopta el tradicional títol de "rei de reis". Poc després, celebra el seu extraordinari triomf pels carrers de Constantinoble i retorna la relíquia de la Vera Creu a l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem, d'on havia estat saquejada setze anys abans.
Sens dubte, aquest és el moment culminant de la vida d'Heracli. El camí, però, no havia estat pas fàcil. Dues dècades enrere havia hagut de conquerir el tron per la força i havia executat personalment algun dels seus rivals. Al cap de poc, va ser incapaç d'impedir que els perses ocupessin Síria i Palestina. Fins a l'extrem que, des de les finestres del seu palau, va veure les fogueres sassànides a l'altra costat del Bòsfor. I, quan finalment va encapçalar la gran campanya de revenja cap a l'est, la seva capital encara havia hagut de resistir un setge dels àvars.
Ara, en canvi, després de més de mil anys d'enfrontaments entre els mons persa i hel·lènic per l'hegemonia sobre el Pròxim Orient, Heracli sembla haver assolit una victòria decisiva. Gairebé com si es tractés d'un nou Alexandre.
Sigui com sigui, però, atès que als plecs del destí sovint s'hi amaguen giragonses inesperades, amb la batalla de Iarmuk (636), els àrabs aconsegueixen el domini de Palestina i Síria. L'alè del desert es disposa a construir un nou imperi sobre la pols dels vells. Tal com ens ensenya la història, els fruits de cap victòria no han estat mai eterns. Sovint, la constància en la tasca i en l'esperança -reclamada per Pompeu Fabra- ens han permès refer-nos després de cada derrota. Així passa -i es reconquereix- la glòria del món.
La idea era aquesta: salvar una llengua moribunda, perquè així ho volien els seus parlants (he assistit a un munt d'enquestes), i, alhora, procurar per tots els mitjans que, davant l'allau d'immigració de l'interior de l'Estat, no es produïssin guetos; és a dir, anar cap a la integració (que no vol dir assimilació). I per a això calia la immersió lingüística. Els mateixos immigrants deien sí al català amb entusiasme; la prova és que, quan van començar les eleccions lliures, les zones immigratòries van votar, lògicament, immigrats, i els ajuntaments del cinturó de Barcelona estan regits quasi del tot per immigrats; doncs bé, aquests consistoris han fet tot el possible per afavorir el català. Però una minoria espanyolista (les urnes han estat contundents) fa molt de soroll i ens diuen "nazis" (marededeusenyor! aquests que sempre tenen el mot nazi a la boca és que el porten clavat a foc al fons del cor) i no paren de dir que "imposem" el català i que les famílies no poden triar; haurien de pensar, si no és demanar massa: en quin país els pares poden triar la llengua de l'escola? Malgrat tantes campanyes i tants diners esmerçats, a quantes famílies han convençut contra el català? ¿Recorden que la llengua espanyola és obligatòria, és a dir, imposada, sense dret a rèplica?
Doncs ara el Consell d'Europa ens ha donat la raó i amb escreix; llegir-ne l'informe és emocionant: desmunta el tòpic del bilingüisme, que fa riure els sociolingüistes (bilingües ho són les persones, no els pobles), i aplaudeix la immersió fins i tot més enllà de com l'apliquem. I com que s'ha acabat l'època de l'autarquia franquista i pertanyem a la Unió Europea, com a mínim hauríem d'escoltar-ho, no?
